Suports visuals en l'autisme: com triar-los i adaptar-los

Un suport visual deixa la informació a l’abast. Si només es diu en veu alta, cal recordar-la o tornar-la a demanar. Per triar el suport, convé començar per la pregunta que la persona vol resoldre. Al parc, saber on anirà és diferent de saber quan s’acaba el joc. Una mateixa targeta pot resoldre un d’aquests dubtes i deixar l’altre obert.

Pensem en un exemple senzill. Al parc, un avís verbal com «Marxem cap a casa d’aquí a cinc minuts» sol generar confusió i fer que es repeteixin les preguntes. Si la família acompanya el missatge amb un suport visual i posa una foto del parc al costat d’una de la porta de casa, el resultat canvia del tot. La nena ja no depèn només de la memòria auditiva. Reconeix les dues imatges i les pot tornar a consultar per calmar la incertesa.

En aquesta guia hi trobaràs

1. Què són els suports visuals i quan convé fer servir cadascun
2. Com triar i adaptar un suport visual
3. Del parc a casa amb dues targetes
4. Com saber si ajuda i què cal canviar
5. Preguntes freqüents
6. Què avala l’evidència
7. Lectura relacionada i recurs per a la tornada a casa

Què són els suports visuals i quan convé fer servir cadascun

Els suports visuals en l’autisme permeten consultar informació mitjançant fotos, pictogrames, paraules escrites o altres senyals visibles. Una foto mostra un lloc o un objecte concret. Un pictograma és un dibuix simplificat que representa una idea, una acció o un objecte. En algunes situacions, un objecte conegut també pot servir de referència, com ara la bossa de la piscina per indicar que hi anirem.

La manera d’ordenar la informació depèn del que calgui saber. Amb les mateixes fotos es poden preparar suports diferents.

• «On soc i on aniré després?» Una tira «Ara / Després» mostra dos moments. Per exemple, «parc» i «casa».
• «Què hi ha previst per a aquesta tarda?» Una agenda visual mostra diverses activitats en ordre. Per exemple, «parc», «casa» i «sopar». S’hi pot assenyalar en quin moment de la tarda som per facilitar-ne la consulta.
• «Com faig aquesta tasca?» Una seqüència visual mostra els passos d’una activitat. Per preparar una motxilla, poden ser «desar l’estoig», «posar-hi l’ampolla» i «tancar la cremallera».

Si el dubte és «quan s’acaba?», cal una referència temporal o un senyal de final que la persona pugui reconèixer. Pot anar bé acordar que es gronxarà una vegada més, si aquest és el pla i li queda clar. Si només necessita saber on anirà, afegir-hi un temporitzador o una agenda completa pot fer que li costi trobar la resposta entre tanta informació.

Com triar i adaptar un suport visual

Els passos següents són una proposta pràctica. L’exemple del parc mostra com passar d’un dubte concret a un suport que la persona pugui fer servir.

1. Aclareix quina informació falta

Escolta la pregunta i fixa’t en quin moment apareix. Al parc, la nena vol saber on anirà quan s’acabi el joc. Si pregunta «Qui ens ve a buscar?» o «Hi anirem a peu?», la informació que li convé veure és una altra. Si la persona es comunica amb gestos, assenyala un objecte o fa servir un comunicador, dona-li temps per expressar la pregunta i comprova que l’has entès abans de preparar el suport.

2. Tria un format accessible

Trieu plegats imatges o paraules que tinguin un significat compartit. Una foto de la porta de casa pot aclarir on anireu si el dibuix d’una casa també podria fer referència a la dels avis. Si la persona llegeix amb comoditat, potser prefereix tenir «casa» escrit en una nota del mòbil. Comprova també que pugui distingir bé el contingut. Una targeta petita pot ser fàcil de portar i alhora difícil de llegir a l’aire lliure.

3. Prova’l en la situació real

Presenta el suport en un moment tranquil i relaciona cada element amb el que passa. Després, deixa’l en un lloc on es pugui consultar durant l’activitat. Al parc, el suport pot ser en una targeta que la nena porti a sobre si vol, o en un lloc acordat que tingui a l’abast. Si el guarda un adult, acordeu com el pot demanar. Quan canviï el pla, actualitza la informació que mostra.

4. Pregunta i ajusta

Dona temps a la persona per mirar el suport i deixa que et mostri què ha entès o què la continua preocupant. Pots preguntar-li «Aquesta foto t’ajuda a saber on anem?» i parar atenció a la resposta que et dona de la manera que li és habitual. Si la informació li queda clara i apareixen altres dificultats, convé revisar què passa en aquell moment. Tornem a la sortida del parc per veure com fer-ho.

Del parc a casa amb dues targetes

En l’exemple il·lustratiu de l’inici, la família mostra la tira mentre la nena encara juga. Assenyala les dues fotos i diu «Ara som al parc. Després anem a casa».

• Ara · Parc. Una foto del lloc on juga.
• Després · Casa. Una foto de l’entrada de casa seva.

La nena mira les fotos i pregunta «Ja marxem?». La tira li indica on anirà. Encara falta aclarir quan. Si hi ha temps, la família li pot oferir dues opcions per acabar. «Et vols gronxar una vegada més o vols baixar una vegada pel tobogan? Quan acabem, marxem».

Un altre dia, la nena assenyala la foto de casa i demana una pausa abans de travessar un carrer sorollós. La família s’atura amb ella en un lloc més tranquil. La foto continua servint per consultar on van i la pausa ajuda a afrontar la dificultat del trajecte.

Convé que tingui a l’abast la seva manera habitual de comunicar-se durant tot el procés. Per exemple, amb un plafó o un comunicador de comunicació augmentativa i alternativa (CAA) pot demanar ajuda, demanar més temps o proposar un altre pla. Les fotos de la tira mostren què hi ha previst i poden conviure amb les eines que la nena fa servir per expressar-se.

Com saber si ajuda i què cal canviar

Comença per recordar què volíeu aclarir. Si la pregunta era on aniríeu, interessa saber si la persona pot trobar aquesta informació i si li serveix. Pot dir-ho, assenyalar una imatge, fer servir el comunicador o demanar que l’hi mostreu d’una altra manera. Fer la transició amb ajuda també és una manera vàlida de participar.

• Si la foto pot generar confusió, proveu una imatge més fàcil de reconèixer, afegiu-hi una paraula si li va bé o trieu un altre format amb la persona.
• Si entén la tira quan la veu, però li costa consultar-la, reviseu on és o com hi pot accedir. Si l’adult la porta a la motxilla, posar-la en una targeta que tingui a mà pot resoldre aquesta barrera.
• Si sap on va i encara li costa marxar, reviseu el moment de l’avís, l’espera, el soroll o com s’acaba el joc. Si el problema és el carrer sorollós, té més sentit acordar una pausa o valorar un altre camí que afegir-hi fotos.

Si us va bé comparar diversos dies, n’hi ha prou amb una nota breu. Podeu anotar «Ha consultat la foto per saber on anàvem i ha demanat una pausa quan hem arribat al carrer». La frase permet distingir quina informació li ha donat el suport i quina altra ajuda ha calgut. Si la persona ho torna a preguntar, potser vol confirmar que el pla es manté. Podeu respondre-li i mirar la targeta plegats. Si prefereix un altre format o demana deixar de fer servir el suport, tingueu-ho en compte quan decidiu què fareu la propera vegada.

Preguntes freqüents

Pot servir un suport visual si la persona ja entén el que li diem?

Sí, si li és útil tornar a consultar la informació. Per exemple, quan hi ha un canvi d’horari, un adolescent pot preferir tenir per escrit a quina aula ha d’anar. Acordeu amb ell si vol una nota, una foto de l’horari o un altre format discret i fàcil de consultar.

Què faig si canvia el pla que mostren les targetes?

Actualitza la part que canvia i explica què es manté. Si de cop es posa a ploure al parc i us espereu sota cobert, podeu dir «Ara anem al porxo a esperar. Després anirem a casa» i canviar la primera foto si teniu una imatge que li vagi bé. Si encara no sabeu quan marxareu, podeu aclarir què falta per decidir-ho.

Què avala l’evidència

En la seva guia d’atenció sanitària i social a menors de 19 anys, NICE recomana fer servir paraules, imatges o símbols que tinguin sentit per a cada infant o jove autista com a part dels ajustos de l’entorn. La guia d’AFIRM orienta sobre com adaptar el format, la quantitat d’informació i la ubicació del suport. L’exemple del parc mostra com es poden aplicar aquests criteris en una situació quotidiana.

En un estudi pilot amb 29 famílies de menors que rebien suport relacionat amb l’autisme o amb necessitats afins, Rutherford i el seu equip van avaluar un programa que combinava visites a domicili, orientació i suports visuals personalitzats. Les famílies van dir que tenien més confiança a l’hora de fer servir aquests recursos. L’estudi no tenia grup de comparació i va avaluar el programa en conjunt. Per tant, queda per determinar què va aportar cada component.

Referències

• NICE. Autism spectrum disorder in under 19s: support and management, CG170. Recomanació 1.1.9 (PDF).
• Sam, A. i equip AFIRM (2024). Visual Supports. Universitat de Carolina del Nord a Chapel Hill. Guia pas a pas, p. 20–23 (PDF).
• Rutherford, M. i col·laboradors (2023). Estudi pilot sobre suports visuals a casa.
• American Speech-Language-Hearing Association (ASHA). Guia sobre comunicació augmentativa i alternativa.

Lectura relacionada i recurs per a la tornada a casa

Si vols descobrir altres suports per a casa i per a l’aula, pots consultar la biblioteca d’Autisme i psicopedagogia.

Si creus que et pot anar bé un suport visual pensat per a la tornada del parc a casa, el nostre PDF Rutines visuals – Del parc a casa inclou una plantilla «Ara / Després» i una seqüència de sis passos per anticipar la tornada del parc a casa. Consulta la fitxa de Rutines visuals – Del parc a casa.